Coneix a Şebnem Coşkun, guanyadora del MedFoto 2024 i finalista de l’edició 2025
Şebnem Coşkun, la veu de la fragilitat del mar
Recordes el teu primer contacte amb la fotografia submarina? Què et va fascinar d’aquest món?
El meu interès per la fotografia submarina va començar amb la meva primera immersió. El moment en què vaig fer la primera respiració sota l’aigua, vaig quedar captivada per l’encantador món blau que m’envoltava. Però alhora, vaig veure bosses de plàstic arrossegades pel corrent. Aquest contrast entre bellesa i amenaça em va commoure profundament, i em va inspirar tant a documentar les meravelles de l’oceà com a conscienciar sobre la seva fragilitat. Puc dir que tot va començar en aquell instant.
La teva trajectòria t’ha portat a molts països. Hi ha alguna experiència fotogràfica que t’hagi impactat especialment, tant a nivell personal com professional?
Un dels moments més inoblidables de la meva carrera va tenir lloc a l’Àrtic, durant l’Expedició Científica Nacional de Turquia. A 81 graus de latitud nord, en un mar completament cobert de gel, una ossa polar i la seva cria es van acostar a nosaltres. Es va aixecar, va ensumar l’aire i va fer un gest amb la pota. Aquell moment va ser com un crit silenciós: “Mira’m, escolta’m.” Aquella foto es va convertir en un símbol d’urgència per a mi — una crida d’auxili.
Què vas sentir en capturar “Black death of baby sea turtles”, la foto guanyadora del MedFoto 2024?
Va ser alhora colpidor i poderós. Estava documentant la temporada de nidificació de les tortugues marines a la costa de Hatay Samandağ quan vaig veure cries lluitant per arribar al mar a causa d’una gruixuda capa de petroli a la sorra. Em vaig sentir impotent, però havia d’actuar. Vaig mullar la meva samarreta blanca i, amb molta cura, vaig netejar el petroli de les cries perquè poguessin arribar al mar. Aquella imatge conté tota l’emoció d’aquell moment: dolor, urgència i esperança.
Quina creus que és la responsabilitat d’un fotògraf a l’hora de documentar l’impacte ambiental?
Crec fermament que un fotoperiodista que treballa temes ambientals també ha de ser activista. Cada projecte hauria d’estar basat en la ciència i fer-se amb un profund respecte per la vida salvatge. Hem de mantenir una distància respectuosa i evitar causar danys. Aquesta sensibilitat hauria d’estendre’s també a la nostra vida personal — des de les decisions alimentàries fins a la reducció de l’ús de plàstic. Jo intento viure amb aquesta consciència cada dia.
Has desenvolupat molts projectes socials i ambientals submarins. En destacaries algun que t’hagi commogut especialment?
Recentment vaig documentar com els silurs — una espècie lessepsiana que s’està expandint ràpidament al Mediterrani — han començat a niar dins de deixalles de plàstic. Va ser una imatge impactant de com la natura s’ha tornat fràgil i de com la contaminació està alterant profundament els ecosistemes.
Quin consell donaries a fotògrafs que volen començar a capturar la bellesa i la fragilitat de l’oceà?
Empatia. Intento connectar emocionalment amb cada imatge que faig. Una fotografia no és només una imatge visual; és un missatge. Compartim aquest planeta amb moltes altres espècies — i no tenim un planeta B. Per això, el respecte, la compassió i la responsabilitat haurien de guiar cada fotografia.
Com veus el paper de concursos com el MedFoto en la sensibilització sobre la conservació marina i ambiental?
Valoro molt el compromís del MedFoto amb les temàtiques ambientals. És molt valuós que el nostre treball arribi a un públic més ampli a través de plataformes com aquesta. El nivell de professionalitat de l’organització i del jurat és realment inspirador. Continuaré donant suport al MedFoto en tot el que pugui.
